Mirall Capgirat

Si em podeu treure per fi un tros d'ànima
I no fer-me mal
Sense miraments
No poséssiu cap cara d’espant
Al veure’m per dintre tot ben corcat
Si em moro a casa què direu
Quan els veïns preguntaran
Voldran saber-ho tot
De cap a peus
Som tan ingenus, fets de figues de moro
I molles de pa sense amanir
No goséssiu posar gaires entrebancs
Al ritme que us dóna aquell mirall capgirat
Perdut de sobre en el no-res
No sé com podré reaccionar
Tinc por de no complir com fa al cas
Són tan absurdes aquest munt de llàgrimes
Que us baixaran galtes avall
L'àvia se’n riu, vés per on no es queixava mai
I amb xuca-muia refilava
No miris més a dintre teu
Que ni de prop ni de lluny en treuràs ni cinc
No perfumis més aquest calaix pudent
Amb tantes roses, lliris i pensaments
Prou depèn, prou depèn, prou depèn
Depèn prou… estic ben mort!
Xai… xai de Déu!
Xai! Xai de Déu!
No miris més a dintre teu
Que ni de prop ni de lluny en treuràs ni cinc
No perfumis més aquest calaix pudent
Amb tantes roses, lliris i pensaments
Prou depèn, prou depèn, prou depèn
Depèn prou… estic ben mort!
Prou que estic… ben mort!