Viure Sense Tu

Viure sense tu
Quin dur aprenentatge;
Davant el meu mirall
Aprenent a parlar-me
El mestre que m’ensenya
És el temps que no para
Viure sense tu
Quin dur aprenentatge;
Com un que ja no hi veu
I a poc a poc, per les cambres
Reconeix els seus mobles
Pels cops a les cames
El temps em besa els ulls
I m’eixuga les llàgrimes;
Lentament va apagant
Les olors que deixares
De nou la nit i jo
Dins aquest llit tan ample
I la temuda pau
Que ja torna a casa;
I feia tant de temps
Que demanava entrada
Donant-me, tendrament
La seva mà glaçada
Viure sense tu
I, a poc a poc, oblidar-te