La Cançó del Cansat

Em va tocar tocant Mediterrani
Per barret Pirineus, i una llesqueta
Per sabata Oriola d’estranquis
I per cor duc a Alcoi, la terreta
Per senyera, senyors, quatre barres
Per idioma, i senyores, català
Per condició, senyors, sense terres
Per idea, i senyores, esquerrà
Queda clara, per tant, per a tothom
La meua carta de naturalesa
No és miracle, ni és un mal son;
M’ha tocat, i és la meua feblesa
Quede clar, també, que són covards
Tots els qui obliden les arrels
Seran branca d’empelt en altres prats
I en la mort, rellogats dels estels
És ben trist encara avui parlar
I posar al seu lloc una història
Fins ací ens heu fet arribar
De tan grossa raó, naix la glòria
I torne a repetir: sóc alcoià
Tinc senyera on blau no hi ha
Dic ben alt que parle català
I ho faig a la manera de València