Els Drapaires

Un dia dos drapaires
es van posar a parlar,
l’un és de Buenos Aires
i l’altre és de secà.
Tenim un bon negoci,
ja diu l’americà:
allò que el món destrossi
ens ha de donar el pa.
Ja va morint el dia
i mai no tornarà,
i canta amb melangia
i un deix americà:
Jo els «cullo nets»,
els «cullo nets»
tots els papers.
Jo els «cullo nets»
i és perquè nets
me’ls paguen més.
Jo els «cullo nets»,
els «cullo nets»
tots els papers.
I mai no arreplego els bruts
perquè no em donen diners.
Va i diu l’altre drapaire,
hi ho diu gratant-se el cap:
poc que m’hi penso gaire,
el cas és omplir el pap.
No sé pas si contar-ho,
són coses del treball,
per carnaval no paro,
un cop s’acaba el ball.
Amb gran filosofia
ell canta molt formal,
la vella melodia
dels temps de carnaval:
Jo «recullo nassos»,
«recullo nassos «de cartró.
Jo «recullo nassos»
l’endemà del ressopó.
Jo «recullo nassos»,
«recullo nassos"de cartró,
serpentines i barrets
i pilons de paperets.