Un Món, Dues Classes De Persones

Hi ha una veu trencada que s’ofega al mig del mar
Mentre torno amb tren de Barcelona;
N’hi ha que som turistes i altres només immigrants
Un món, dues classes de persones
Hi ha una pell suada que carrega el meu butà
Per vint duros mentre faig la sopa;
Un món, dues classes de persones
Hi ha un marrec que esmorza
Cola d’una bossa
Que portava coses
Que ell mai no comprarà
I amb l’olor somia
Que la sort canvia
I el destí no està fixat
Hi ha al carrer una noia
Sola i massa jove
Que a la nit tremola
Per guanyar-se el pa
I amb el pas dels dies
Veu que res canvia i que el destí està fixat
Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà
Tant se val d’on ets si el que ets és pobre;
Un món, dues classes de persones