Vertigen

Aquell matí em vaig llevar
No recordo on ni tan sols el temps que fa
I tot havia canviat Però jo no ho sabia encara
I mÃ(c)s m’haguÃ(c)s valgut no saber-ho mai
El meu món era petit però suficient abans
Deixà de ser-ho La meva vida un cel particular nul
La incertesa dolç a soledat; mÃ(c)s tard cau soterrat
Previsibilitat maleïda asfixiant aïllament
Mai res no m’havia fet tanta falta
Ni la sang que per les venes em corre
No necessitava amb la mateixa urgència
Mentre el dolor creixia de sobte
Aquell soroll estrepitós insuportable
Cridant plorant vaig córrer
Era incapaç de sentir els meus crits
De segur esgarrifosos
De sobte l’abisme s’obrí sota els meus peus
Morir volia Recuperar el meu cau
La meva estimada soledat
Els meus llimbs la meva preuada illa
I vaig caure Queia
Sentient me cada vegada mÃ(c)s prop d’aquell horror
Del meu propi dolor
Del mÃ(c)s terrorífic despertar dels meus sentits
Tot just acabat de descobrir
Ja no recordo quan va ser que vaig despertar
Aquell fatídic matí aleshores Salvador
No recordo quan fa que estic caient que caic
Veient la fi mÃ(c)s propera
Cada vegada però amb la incertesa
De si mai arribarÃ
Ara el dolor sembla no tenir límits
El dolor i la por són tot el que sento
Tinc por de caure per sempre